A voltes

A voltes somie que t'enamores de mi,
i no eres tu, sinò el millor
de cadascuna de les dones que he estimat.

A voltes somie
que l'amor irromp,
jove i violent
colpeja les portes i fa tremolar les parets,
ens fa dubtar.

A voltes somie que m'arrapes l'esquena,
que et mosegue l'orella,
que follem al despertar.

A voltes somie que ens rebel.lem,
que neguem el present,
que tornem a començar,
que vens i em rescates,
que t'oblides d'ell.

A voltes somie.

Ara

Ara que li cante a la desesperança,
ara que se'm seca la gola,
ara que les nits se'm fan llargues
i els matins eterns,
ara que no menje de les teues mans
ni em reflexe en els teus ulls,
ara que la llum és una utopia.

Ara que bevem durant hores
i xarrem i xarrem
però no ens mirem als ulls,
ara que el fum ompli l'espai on no estàs,
ara que cante i les mans em tremolen
i se'm trenca la veu quan em vens a la ment
perquè estàs en totes les lletres,
en tots els versos,
en tots els carrers, en tots els racons,
en els bancs del parc,
en els ulls de les altres,
en el cel del meu barri
i en el fang del meu odi.

Dir adéu abans d'obrir la boca

No crec que fora el fet que a les meues orelles els costara entendre, en part, el teu accent oriental, amb to greu, tan del Baix Llobregat. Ni que el meu apitxat de l'Horta t'espantara. Eixa escletxa no era tan ampla, eixe mur no era tan fort, eixa tanca no era tan alta. Haguèrem pogut amb allò.

Probablement tindria més culpa la diferència de ritmes. El partit exigia un playmaker més elèctric i el nostre equip el comandava el millor Nacho Rodilla fent tic tac i sostenint magistralment el tempo del joc. Tu portaves la pilota i jo vaig fer el bloqueig, però la continuació mai arribà. Pick and roll interruptus i una pèrduda que ens va costar una derrota.

Perdre sempre fot. No significava cap descens, ni amb la derrota cedíem cap territori. No deixàvem escapar cap conquesta perque el que ens va passar mai va existir. Una il·lusió. Un 'mamihlapinatapai' massa llarg i una troballa que no es pogué fer presencial, real, física.

Dir adéu abans d'obrir la boca deixa un regust agre, a ocasiò errada, a pas no donat, a covardia.

Ha passat un temps, han baixat les temperatures -i lo que te rondaré morena- i no seràs tu qui m'ajude a fer més suportables les nits gèlides de l'hivern que ve. Enyoraré, sense haver-los tastat, els teus petonarrus. Espere que les meues besaetes tinguen un efecte paregut en tu. Que, almenys, et treguen mig somriure i un bonic record vinga al teu cap quan escoltes el meu nom.

Carlos Tarque canta avui a la meua sala d'estar...

"Para empezar yo diré que es el final

no es un final feliz, tan sólo es un final

pero parece ser que ya no hay vuelta atrás"

... i només puc dir-te adéu.

Esclaus

La ciutat desperta quan encara és de nit.

classes subalternes condemnades a ixir

de casa abans que el sol,

llits desfets, desdejunis al bar.

Esclaus de la maneta del rellotge,

esclaus d'un demà que mai no acaba d'arribar.

Esclaus del temps que ens ha tocat viure,

desviure'ns

per un sou, una pensió o una prestació.

Les gotes de suor que em recorren el front

són per a vosaltres un camp de golf.

La precarietat del nostre present és

el mecanisme que ens mantindrà desllomant-nos

fins que la terra ens reclame:

camí dels 30 i encara no has cotitzat.

Arriba d'hora, fitxa i somriu

mentre aguantes les putades de l'encarregat.

Si hi ha sobrecàrrega de faena, ficaràs hores extres

sense esperar que te les paguen i,

clar,

"no te pots queixar, almenys tens treball".

La ciutat desperta quan encara és de nit,

agafa el metro i no es mira als ulls.

Si alcem el cap i mirem al nostre voltant

vorem que no estem soles.

Ixe que camina al teu costat és el teu company,

aquella que corre per a no perdre el bus

és la teua germana i està fotuda.

La ciutat desperta quan encara és de nit,

maleeix la seua sort i pensa que vindràn altres dies

i als seus carrers les treballadores s'uniran per dir prou.

El raig enmig de la tempesta

"Victoria, sí, sentido sobre la razón..."

la claredat va vènçer la foscor,

i aquesta llum que al principi entrava per una xicoteta escletxa

es va acabar imposant, i els fantasmes hagueren de fugir per sempre.

L'amor, al final, va ser més fort que les adversitats

o tal volta van ser les pròpies adversitats que el feren tan fort.

Amb els ulls vidrosos mira a Victoria,

creixent forta i valenta com un crit que trenca el silenci,

Victoria brilla com el raig enmig de la tempesta

i Mireia se'n recorda d'aquelles vesprades en la facultat

i de tots els esforços que junts han passat per a arribar fins ací.

Era tan fort l'amor que a vegades es desbocava...

però com les onades del mar, sempre tornava.

Les mans de Juanjo són fortes,

tenen la capacitat de mantindre recta la brúixola que

com la estrella polar

indica el nord.

El vertigen ja passà,

el sol entra cada dia per la finestra de Juanjo i Mireia,

no alça mig metre i va dient: "mama, papa, mama, papa, tete"

i li porta a sa mare les ulleres bones, les dels dies de sol.

Terrorisme Poètic

Fer reventar
un a un
tots els edificis
de la gran ciutat,
fer-vos plorar
arrancant-vos l´ànima
amb cada un d´aquests
versos explosius,
fer-vos sagnar
amb el terrorisme poètic
més visceral.

Versos armats fins a les dents
vos proporcionaràn
una mort lenta,
lenta i violenta...
Lletres violentes,
ganivetades enmig del cor,
lletres violentes
provocant la mort.

Avui hi ha una festa al poble

Avui hi ha una festa al poble,

enganxades a les balconades cauen les banderoles,

fanals de diferents colors guaiten l'arribada de la nit

per a il·luminar el teu rostre...

sempre t'ha encissat veure aixi la plaça,

mudats els veïns, perfecta l'orquestra,

la lluna dalt, les estrelles i el teu somriure.

Els músics comencen a tocar,

el licor fa enrogir les teues galtes

i ballant i rient aconseguixes per una estona

oblidar-te d'allò que sempre tens present.

Aquell tren que deixares anar, aquells ulls que se't quedaren clavats en la mirada.

Però aquesta nit tot sembla distint

i tornes a gaudir

d'una forma que havies oblidat.

Malgrat tot, el teu goig esdeve fràgil com una copa de vidre

i amb les primeres notes d'una cançó comença a esquerdar,

els teus ulls es van omplint molt poc a poc de llàgrimes

i quan arriba la lletra, que tens gravada a la pell, esclaten.

La cançó que mai ballàreu.

I cada nit

I cada nit el desig m'acompanya a dormir

perquè tu no ho fas

Si alguna nit vingueres a per mi

els meus ulls dirien als teus ulls

tot el que el meu cos desitja la teua ment

tot el que la meua ment desitja el teu cos

tot el que el meu somriure  necessita el teu somriure

Si alguna nit vingueres a per mi

m'abraçaria a tu

t'estrenyeria ben fort, no s'escapara eixe moment.

I si estiguera somiant, no em despertes bonica,

deixa'm estirar el somni, tingues pietat

deixa'm que et gaudisca com ho fa ell

I cada nit el desig m'acompanya a dormir

perquè tu no ho fas.