Esclaus

La ciutat desperta quan encara és de nit.

classes subalternes condemnades a ixir

de casa abans que el sol,

llits desfets, desdejunis al bar.

Esclaus de la maneta del rellotge,

esclaus d'un demà que mai no acaba d'arribar.

Esclaus del temps que ens ha tocat viure,

desviure'ns

per un sou, una pensió o una prestació.

Les gotes de suor que em recorren el front

són per a vosaltres un camp de golf.

La precarietat del nostre present és

el mecanisme que ens mantindrà desllomant-nos

fins que la terra ens reclame:

camí dels 30 i encara no has cotitzat.

Arriba d'hora, fitxa i somriu

mentre aguantes les putades de l'encarregat.

Si hi ha sobrecàrrega de faena, ficaràs hores extres

sense esperar que te les paguen i,

clar,

"no te pots queixar, almenys tens treball".

La ciutat desperta quan encara és de nit,

agafa el metro i no es mira als ulls.

Si alcem el cap i mirem al nostre voltant

vorem que no estem soles.

Ixe que camina al teu costat és el teu company,

aquella que corre per a no perdre el bus

és la teua germana i està fotuda.

La ciutat desperta quan encara és de nit,

maleeix la seua sort i pensa que vindràn altres dies

i als seus carrers les treballadores s'uniran per dir prou.