El raig enmig de la tempesta

"Victoria, sí, sentido sobre la razón..."

la claredat va vènçer la foscor,

i aquesta llum que al principi entrava per una xicoteta escletxa

es va acabar imposant, i els fantasmes hagueren de fugir per sempre.

L'amor, al final, va ser més fort que les adversitats

o tal volta van ser les pròpies adversitats que el feren tan fort.

Amb els ulls vidrosos mira a Victoria,

creixent forta i valenta com un crit que trenca el silenci,

Victoria brilla com el raig enmig de la tempesta

i Mireia se'n recorda d'aquelles vesprades en la facultat

i de tots els esforços que junts han passat per a arribar fins ací.

Era tan fort l'amor que a vegades es desbocava...

però com les onades del mar, sempre tornava.

Les mans de Juanjo són fortes,

tenen la capacitat de mantindre recta la brúixola que

com la estrella polar

indica el nord.

El vertigen ja passà,

el sol entra cada dia per la finestra de Juanjo i Mireia,

no alça mig metre i va dient: "mama, papa, mama, papa, tete"

i li porta a sa mare les ulleres bones, les dels dies de sol.