Dir adéu abans d'obrir la boca

No crec que fora el fet que a les meues orelles els costara entendre, en part, el teu accent oriental, amb to greu, tan del Baix Llobregat. Ni que el meu apitxat de l'Horta t'espantara. Eixa escletxa no era tan ampla, eixe mur no era tan fort, eixa tanca no era tan alta. Haguèrem pogut amb allò.

Probablement tindria més culpa la diferència de ritmes. El partit exigia un playmaker més elèctric i el nostre equip el comandava el millor Nacho Rodilla fent tic tac i sostenint magistralment el tempo del joc. Tu portaves la pilota i jo vaig fer el bloqueig, però la continuació mai arribà. Pick and roll interruptus i una pèrduda que ens va costar una derrota.

Perdre sempre fot. No significava cap descens, ni amb la derrota cedíem cap territori. No deixàvem escapar cap conquesta perque el que ens va passar mai va existir. Una il·lusió. Un 'mamihlapinatapai' massa llarg i una troballa que no es pogué fer presencial, real, física.

Dir adéu abans d'obrir la boca deixa un regust agre, a ocasiò errada, a pas no donat, a covardia.

Ha passat un temps, han baixat les temperatures -i lo que te rondaré morena- i no seràs tu qui m'ajude a fer més suportables les nits gèlides de l'hivern que ve. Enyoraré, sense haver-los tastat, els teus petonarrus. Espere que les meues besaetes tinguen un efecte paregut en tu. Que, almenys, et treguen mig somriure i un bonic record vinga al teu cap quan escoltes el meu nom.

Carlos Tarque canta avui a la meua sala d'estar...

"Para empezar yo diré que es el final

no es un final feliz, tan sólo es un final

pero parece ser que ya no hay vuelta atrás"

... i només puc dir-te adéu.