No
crec que fora el fet que a les meues orelles els costara entendre, en part, el
teu accent oriental, amb to greu, tan del Baix Llobregat. Ni que el meu apitxat
de l'Horta t'espantara. Eixa escletxa no era tan ampla, eixe mur no era tan
fort, eixa tanca no era tan alta. Haguèrem pogut amb allò.
Probablement
tindria més culpa la diferència de ritmes. El partit exigia un playmaker més
elèctric i el nostre equip el comandava el millor Nacho Rodilla fent tic tac i
sostenint magistralment el tempo del joc. Tu portaves la pilota i jo vaig fer
el bloqueig, però la continuació mai arribà. Pick and roll interruptus i una
pèrduda que ens va costar una derrota.
Perdre
sempre fot. No significava cap descens, ni amb la derrota cedíem cap territori.
No deixàvem escapar cap conquesta perque el que ens va passar mai va existir.
Una il·lusió. Un 'mamihlapinatapai' massa llarg i una troballa que no es pogué
fer presencial, real, física.
Dir
adéu abans d'obrir la boca deixa un regust agre, a ocasiò errada, a pas no
donat, a covardia.
Ha
passat un temps, han baixat les temperatures -i lo que te rondaré morena- i no
seràs tu qui m'ajude a fer més suportables les nits gèlides de l'hivern que ve.
Enyoraré, sense haver-los tastat, els teus petonarrus. Espere que les meues
besaetes tinguen un efecte paregut en tu. Que, almenys, et treguen mig somriure
i un bonic record vinga al teu cap quan escoltes el meu nom.
Carlos
Tarque canta avui a la meua sala d'estar...
"Para
empezar yo diré que es el final
no
es un final feliz, tan sólo es un final
pero
parece ser que ya no hay vuelta atrás"
...
i només puc dir-te adéu.
